SOBRE LA MOTIVACIÓ ESCOLAR

En el nostre present ultratecnològic i hiperludificat és un clam la desmotivació d’una immensa minoria d’infants i joves vers quelcom que no els generi plaer immediat: sobretot cap a l’esforç i la generositat.

Certes línies autoanomenades pedagògiques opten intensivament per ludificar -que no luddificar- els processos d’ensenyament i aprenentatge acostant-los a la font d’hedonisme, la dopamina, com a pedra filosofal de la motivació: en diuen «gamificació» i massa sovint ignora els coneixements «no gamificables». D’altres ho fan per la memorització reiterativa. D’altres per la investigació, anàlisi i interpretació.

Evidentment qualsevol procés d’ensenyament i aprenentatge hauria de ser allò més atractiu possible. No sempre és fàcil: la gramàtica, taules de multiplicar, certes abstraccions o bé que a l’horta de Lleida es conreen prunus i que pel port de Barcelona s’importen pilotes bambes [cosides per nens] són poc gamificables. Però són aspectes prou importants o bé substituïbles per ser poc gamificables?

Llegir, escriure, relacionar, interpretar… comprendre! Fan un pal terrible. No motiven.

La llàstima és que fas saltar la llebre i surten l’OCDE, les estandarditzacions simplistes, les dalles a la crítica, estratègies d’obediència resolutiva arreu, les privatitzacions de l’educació.

Coses que molen quan són per «novetat» o requereixen poc sacrifici i responsabilitat.

Podríem parlar de xapes, metodologies unidireccionals, estratègies dialèctiques, actives, reflexives, directives, no directives…

Probablement la millor opció perquè els nostres infants i joves incorporin les habilitats i coneixements que la «societat» ha establert com a fonamentals i mínims per afrontar la vida adulta sigui una barreja de totes elles i de moltes més. Això sí, amb humanisme i sense el bàrbar assetjament de l’OCDE i les seves sucursals amb el mantra que el món del futur serà precari i els joves hauran de competir entre ells constantment per tenir feines temporalment felices.

QUÈ CARAM! EL MÓN DEL FUTUR HAURÀ DE SER COM DECIDEIXIN ELS NOSTRES JOVES! I EN AQUEST SENTIT EMANCIPADOR ELS HEM D’ACOMPANYAR EN ELS PROCESSOS CULTURALS, EDUCATIUS I D’ENSENYAMENT.

Però avui no toca parlar d’estratègies ni de metodologies, sinó de motivació.

Els nostres primers mestres ingènuament i amb el cor a la mà confiaven que la curiositat duria naturalment al coneixement i aquest a la llibertat emancipadora. En un context industrial salvatge i de desempara absoluta del proletariat l’estímul era prou reeixit.

A les societats del «benestar» la realitat ben generalitzada és la desmotivació, més accentuada encara en el cada vegada més interminable ritus de pas adolescent al món occidental. Potser l’»abundància» i la manca de responsabilitats al món del consum atrofia les alertes i genera apatia llevat pel plaer immediat i el desig de consumir. De petits els del poble jugàvem a «bales» i en guanyàvem o en perdíem. Sovint venia el veí de bona família amb una bossa plena que ni somniàvem: carioques, galàctiques, franceses… totes noves. Esdevenia el focus d’atenció dels nostres ulls ansiosos. Començava el joc i les anava perdent una rere l’altra -no hi tenia pràctica-. Nosaltres, contents pel filó. De sobte plorava dient que el joc era a la «menti» i l’hi havíem de tornar. Evidentment no ho fèiem. Llavors cridava a la mare, que ens acusava de mentiders, deslleials i amenaçava de dir-ho a les nostres famílies. Xantatge aconseguit. Ell feia cara triomfal i nosaltres ens conjuràvem a no jugar-hi mai més. Al cap d’uns dies la situació es repetia amb un altre joc. –És un exemple-.

NOSALTRES PARTIM DE LA PREMISSA QUE QUI HA DE DECIDIR COM HAURAN DE SER LES SOCIETATS DEL FUTUR HAURAN DE SER ELS ADULTS DEL FUTUR, ÉS A DIR, ELS INFANTS I JOVES D’AVUI. PER TOT PLEGAT ELS ADULTS DEL PRESENT ELS HEM DE POSSIBILITAR LES HABILITATS EMANCIPADORES NECESSÀRIES PER PODER DUR A TERME AMB ÈXIT AQUEST PROJECTE DE VIDA.

D’aquesta manera, al marge del sempre desitjable estímul atractiu dels processos didàctics, creiem en la motivació per se.

En endavant plantegem una llista taxonòmica d’estímuls vitals, naturals, humanistes, existencials per emprar en el difícil entrellat de cercar el calze diví de la motivació del nostre jovent en el coneixement escolar i social més enllà de la pastanaga i la xocolata del lloro -sempre que considerem que la pròpia existència de l’escola sigui necessària, és clar-.

La llista és oberta i ampliable. Esperem i agraïm les noves aportacions que de ben segur l’enriquiran.

Gaudiu-la i feu-la gaudir!

MOTIVACIONS PER VIURE EN LLIBERTAT

El millor èxit és ajudar els altres.
Ajudo a la societat que ha i m’està ajudant: – Sent amable en el present. – Estudiant per ser una bona persona i bona professional en el futur. Retorno allò bo que hem rebut als i les qui vindran després de nosaltres.
Els egoistes són una via morta per la societat. Se n’aprofiten i no hi aporten res de bo. Paparres!
Jo puc estudiar i tinc salut perquè algú ha conreat menjar, ha fet roba, vivendes, les medicines… Darrera dels meus èxits hi ha els mèrits de tothom (llevat dels paparres, clar). Els egoistes i els aprofitats no beneficien a la resta de la societat.
Si em preparo bé, quan sigui gran podré retornar a la resta de la societat (pares, amics, veïns, avis, germans i futurs fills) les possibilitats, recursos i facilitats que m’està donant.
Un «manta» és un egoista que vol viure de la feina i l’esforç de la resta de persones.
Pel benestar d’una societat no és menys important l’agricultor que ens garanteix el menjar, que l’obrer que fa les màquines, que l’enginyer que les inventa, que el metge que ens cura o l’artista que ens entreté.
La mare i el pare m’estan ajudant avui. A cada moment actuo decidint en quin grau els podré ajudar demà.
Encara de la meva situació no sigui la millor no ho hauria de fer pagar a qui valoro ni a qui no en té la culpa.
Malgrat que la situació no sigui per tirar coets, un petit somriure i l’amabilitat constant amb qui estimo i valoro millora els moments. I els somriures i les bones paraules tornen!
Conèixer coses noves em fa lliure. Comprendre em fa lliure, relacionar, interpretar i pensar em fa i ens fa lliures. Ser lliure és pensar i actuar amb criteri i no només amb opinió. No pensar ens fa esclaus dels egoistes i aprofitats. Les persones lliures pensen, els llepes obeeixen.
Estic bé, sóc feliç i satisfet en la mesura que la resta de persones també són contentes i satisfetes.
La llibertat és un exercici de responsabilitat social.
Qui ha de construir el futur som nosaltres, només així crearem el puzzle. Només amb la meva i la nostra determinació podem seguir avançant.
No permetrem que ningú del present ens dicti com serà el futur. El futur el construeixo jo, els construïm nosaltres aquí, ara, arreu i a cada moment.

Els i les joves

Deixa un comentari