[El 2019 aparegué el compte @DireccioCacic a la xarxa social Twitter que fou el flagell de totes les actuacions despòtiques de les Direccions dels centres escolars públics catalans. Finalment les Direccions aconseguiren tombar el compte a cop de denúncia, per haver fet públiques les seves corrupcions.
Aquest era l’encapçalament del compte i el seu raonament de ser:
«Ja toca denunciar amb ets i uts els agents a sou de l’Estat i la Generalitat que executen els abusos derivats de la LEC LOMCE LOMLOE Decret de Plantilles i Direccions»]
Per què Direcció Cacic?
Amb l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya (2009), que incorporava subtilment el sector empresarial com a membre de la comunitat educativa, i posteriorment la LOMCE, es donaven les darreres palades per enterrar l’esperit il·lustrat entre els i les mestres catalanes (i espanyoles).
El període precedent estructurat mitjançant el finançament públic d’escoles privades -moltes d’elles religioses- mitjançant el sistema de concerts retractava el tarannà de la classe política, però existia el lluent contrapés de la guspira il·lusionant del professorat: il·lustrar, donar eines al jovent perquè pensi amb criteri en com hauria de ser un món millor… i perquè ho apliqui. «Ells ells fan les lleis, però amb els nanos estem nosaltres, que deien».
L’aprovació de la LEC implicitava el desenvolupament del model de gestió empresarial privada als centres educatius. Fins el moment els equips directius eren rotatius i a la pràctica eren la projecció més o menys aritmètica de la suma del claustre més les famílies i l’alumnat.
Amb la LEC Direccions alienes (o no) arribaven a un centre amb el seu projecte personalíssim (disfressat pedagògicament d’innovació i filantropia) i amb el poder de triar gran part del professorat al seu albir. L’’arbitrarietat objectiva del sistema precedent tenia greus defectes, però garantia l’objectivitat: la subjectivitat d’un gestor dels recursos públics -triat ha dit, com «antigament», en temps de naftalina- que ha de realitzar-se professionalment via status sabem què significa al sud dels Pirineus: Despotisme, lluïment personal, amiguisme, persecució d’altres maneres d’entendre l’educació (la riquesa està en la diversitat) per a entendre-les com a dissidència… i por… molta por i silenci per mantenir el lloc de treball i poder dur pa a casa… especialment entre el professorat més precari: interins i substituts.
A dia d’avui -llevat de casos exemplars d’humanisme- s’està estenent aquest model gestor arreu -prèviament totes aquestes persones aspirants han passat pel corresponent «Curs de Directors» on un Coach ultraliberal els ensenya que tant se val produir alumnes com sabates: són usuaris, clients, el procés educatiu és per construir un «producte»… ja no persones… sinó recursos humans en procés de formació- on el grup gestor crea la seva camarilla d’afins i va aïllant altres visions i praxis de l’educació i organització dels centres escolars.
La Generalitat els demana «resultats» plasmats en proves «competencials». I ells experimenten el seu projecte professional que han forçat sigui col·lectiu. Si fracassen, adéu, i si te he visto, no me acuerdo. Però qui ho paguen són els joves. Ells rai, que són funcionaris (una funció pública que quan els convé critiquen però a la que no renuncien pas i, quan els convé, s’hi aferren prou bé).
El resultat de tot plegat es una gran por: jovent inexpert engrescat dedicat en cos i ànima al «nou projecte» durant 35 hores al dia fins que «peta» emocionalment. Tot plegat grinyola quant la pressió és recurrent i ja no cassa amb la conciliació de la vida familiar. La majoria del personal docent, de la tradició il·lustrada d’acompanyar el jovent en el procés de maduresa cognitiva crítica perquè sigui agent transformador de la constitució de la societat futura, calla submisa, però plora pels passadissos, no entén res.
Claustres que abans eren col·legiats i democràtics ara són purament executius. Qui parla és assenyalat i assetjat fins que, desemparat, plega. Por, desconfiança silencis.
Les famílies i els nanos no s’assabenten de res, i en són víctimes les principals.
Som al segle XXI i Generalitat i Estat ens venen com a novedoses pràctiques de lliure contractació i arbitrarietat corporativa superades ja al segle XIX. Experimenten amb el jovent; i el professorat, conscient, té por a denunciar-ho perquè li va de perdre la feina i no poder alimentar la família. Doncs per això neix direcció caic, per donar veu amb nom i cognoms a aquestes pràctiques caciquils, avergonyir-les públicament, crear consciència del model d’educació que realment vol la ciutadania i democratitzar el sistema educatiu des de cada barri, des de cada municipi.
carrer de l'Alegria 